Acabem d’arribar de passar un parell de dies pel sud de França i com ja és habitual quan fem una escapada arribem molt més carregats del que marxem.
Aquest cap de setmana hem estat a Collioure, el poble on va morir Antonio Machado, un petit poble turístic i on encara queden moltes famílies que viuen de la pesca. No coneixia els petits municipis de la costa entre la frontera i Perpinyà i torno gratament sorprès pel bon vi, el bon menjar i molta història d’exili al coll de Belitres.
És molt conegut per tots el bon fer que tenen els francesos amb la promoció, venda i posada en valor de les seves produccions locals. Com a fans dels mercats com som, avui diumenge hem pogut conèixer el mercat de Collioure (cada setmana intentem anar al de Vilafranca del Penedès i fins fa poc temps jo anava al mercat de Calaf, grans diferències sens dubte)
Els mercats de Calaf i de Vilafranca són de fruites i verdures principalment. Excepte en poques parades a Vilafranca, on encara queden pagesos però d’avançada edat, en aquests mercats les parades són de professionals de la comercialització.
Al mercat de Collioure pots trobar de tot i de gran qualitat. Avui m’he quedat amb la sensació que allò si era mercat de proximitat: les mans de les persones que ens despatxaven no eren mans de comercials, majoristes o distribuïdors, eren les mans dels productors i productores de la zona, les mans de la dona del pescador o del ramader, la fornera del poble, el carnisser…
El mercat feia goig, petit, amb gent del poble, els de les parades coneixen els clients, a primer cop d’ull m’ha semblat que és un d’aquells mercats en el que es ven molt i la gent hi compra a gust. M’he quedat una bona estona observant, el primer flaix que m’he endut es que aquí no seria possible un mercat amb tanta diversitat de productes: els francesos permeten vendre fins hi tot peix i marisc fresc sense neveres! Si! I no passa res, són tant o més europeus que nosaltres. Ells encara pensen que aporta més la compra de proximitat que el batibull de mesures de seguretat que apliquem aquí.
També m’ha agrada molt que 2 dels 3 restaurants als que hem anat nomes tenien vi de la zona i que en les dues botigues de vi que hem visitat, la major part del producte era de la zona. I es podien visitar els cellers de la zona!
Són unes condicions molt i molt diferents i que dóna a comparar els productors d’aquí i d’allà, els mercats d’aquí i els d’allà.
Catalunya produeix menys del 40% dels aliments que consumeix i té una suficiència alimentaria 4 vegades inferior a França, Alemanya o Espanya entre molts altres. Es molt diversa productivament i tant sols dos o tres sectors poden ser netament exportadors.
Sens dubte molts dels nostres productors necessiten d’un mercat de proximitat per comercialitzar les seves produccions, aquest existeix i en quantitat és més que suficient.
Potser el principal problema del camp català és que la cadena de valor dels nostres aliments està totalment descompensada. Els productors són petits i vénen a grans distribuïdors i aquests, davant d’una producció atomitzada, els hi és més fàcil reduir el preu de compra que buscar més valor afegit a les seves vendes.
M’agrada molt l’autoestima, la força i l’esperit de la gent del món rural, però especialment dels que gestionant el 80% de Catalunya, també produeixen aliments.
Ahir dissabte es va dur a terme una manifestació a Barcelona, més de 3000 persones reclamàven un preus justos. Crec que és un encert: ara no és el moment de tallar carreteres, és el moment d’anar a casa dels grans consumidors i explicar quin és el nostre problema, què ens està succeint i com creiem que els acabarà afectant als propis consumidors
A l’entorn metropolità trobes moltes persones amb estima pel món rural, alguns se senten d’algun petit poble perquè hi va néixer el seu pare o el seu avi. Molt pocs coneixen i valoren el que fa l’agricultura per la biodiversitat o el pagès per la seva alimentació. Sembla com si el món rural i especialment el pagès els hi fos simpàtic, això si quan tornen al poble els molesta el fem dels camps o les granges i sempre hi ha la imatge estereotipada de què a pagès s’hi viu molt be.
S’estan fent importants esforços per valorar la tasca dels agricultors com productors d’aliments, gestor de patrimoni natural, empresaris de futur…..i tu, que fas per aquesta gent que et produeix aliments sans, segurs, propers? Vas al supermercat i no mires l’origen dels productes? Vas al restaurant i demanes qualsevol vi?
Jo, que em sento nacionalista, crec que mai anirem mes enllà d’on som si el conjunt dels catalans no som capaços de ser també nacionalistes alimentaris.
Avui es complirà la segona volta del procés de participació ciutadana dels plans de gestió de les zones de protecció de les aus, de les 6 reunions he pogut assistir a 4 i l’impressió que me n’he endut es prou favorable. Caldrà seguir treballant molt intensament els propers mesos o potser anys, però s’ha obert una línia que estic convençut es la de l’èxit.
Tots som conscients que ens toca protegir unes aus i que cal que millorem el seu habitat, cada cop som més capaços de definir plegats com ho farem sense oblidar que ens caldrà fer-ho compaginant-ho amb activitats econòmiques que aportin oportunitats i viabilitat econòmica a les persones que viuen i treballen en aquests territoris. Estem vivint un nou procés que per a cada territori és un xic diferent, anirem aplicant mesures i caldrà que siguem prou hàbils per adaptar-les segons els nostres nous coneixements i l’experiència que ens aportaran les proves i els estudis.
La gent del territori clama poder viure de la terra i viure de la terra està molt vinculat a la disponibilitat d’aigua; encara tenim dubtes sobre que passarà amb algunes aus si reguem amb major o menor mesura, en una època del any o en altre i això fa que les organitzacions mediambientals s’instal·lin en el immobilisme davant el regadiu.
Molts ja som conscients que no podem modificar de manera substancial el mosaic de cultius existents, la nostra aspiració es basa en garantir collites rendibles cada any sense pertorbar gens ni mica el habitat de les aus protegides, però garantint l’existència d’agricultors professionals que gestionin aquestes terres.
Aquestes darreres setmanes tot hem pogut aportar les nostres propostes per garantir la viabilitat de les especies, els territoris i les persones i cal reconèixer els esforços per trobar punts de coincidència que estan fent la gent d’aquests territoris, aportant propostes molt i molt interessants i assumint que en molts casos no són les millors decisions des del seu punt de vista més personal o sectorial; però si les més òptimes per arribar a acords.
El camp català està patint una greu crisi i la situació econòmica no ens està ajudant per a poder crear les mesures adients, segurament ja fa molts anys que els nostres agricultors estan en crisi i ara ens caldria aplicar mesures molt i molt contundents. Si les apliquem també suposaran el descontent i la reivindicació d’uns sindicats que també estan en crisi. Durant les properes setmanes podrem avançar en aquestes mesures i segur que en parlaré al bloc.
Aquesta setmana s’inicia una segona ronda en el procés de participació dels plans de gestió de les zones Zepas; en dues setmanes farem totes les reunions i ja encararem la recta final en la definició, sens dubte pel agricultor i/o propietari es un moment molt important, vaja és el moment!
Els plans de gestió i la declaració d’impacte ambiental del Segarra- Garrigues definiran què es podrà cultivar i com es compatibilitzararà la producció d’aliments i la preservació de les aus. El passat divendres més de 100 persones es varen reunir a Belianes-Preixana i varen aprovar un document positiu, un document que anomenem de mínims i que té molt i molt sentit. Totes elles són persones coneixedores del camp, dels ocells, del món rural i ningú millor que ells per saber què es pot fer i fins on es pot arribar. Totes aquestes persones són conscients que cal protegir unes espècies d’aus i només demanen que també se’ls deixi viure i guanyar-se la vida a casa seva.
Espero poder aportar el meu gra de sorra per aconseguir que aquest document de mínims sigui suficient per garantir que tot i mantenint l’hàbitat de les aus, també creem un hàbitat apropiat pels pagesos i per les persones que ja fa molts anys que viuen i treballen en terres tant complexes com les del Segarra-Garrigues.
La situació ens porta a que cada dia sigui un repte, espero que els reptes del mes de febrer ens portin a millorar una situació complexa pel camp català i a aplicar la millor la solució a les zones de protecció d’aus
Ja fa molts dies que tinc al cap fer un post sobre el canvi climàtic i la producció d’aliments. El fracàs de la conferència de Copenhaguen va frenar-me i fins hi tot desanimar-me una mica i fins ahir dissabte no vaig tornar a veure-la llum, i, precisament en la foscor del cine.
Amb la Gemma vam anar a veure Avatar de James Cameron, al meu entendre una molt bona pel·lícula que conté de tot: una història d’amor, un potent discurs ecològic que genera reflexió i uns efectes especials extraordinaris.
Pandora és un planeta llunyà amb molta biodiversitat, que té una mineral molt cotitzat per explotar (el unobtainium) i que està habitat pels na’vi, uns essers blaus connectats neuronalment i emocionalment al seu planeta. Pandora em va fer pensar en la Catalunya rural, llunyana i diferent de les àrees metropolitanes, un món rural amb grans valors, amb grans possibilitats però desconegut per la resta de país i amb uns habitants molt connectats a la terra i els seus valors. També va fer-me pensar en la balança de pros i contres que aporta en molts casos la sobreexplotacio dels recursos naturals analitzant diferents sectors econòmics.
Despres de pensar-hi i recuperar velles notes estic molt convençut que és necessari fomentar formació i informació en favor del sector agroramader com un agent de participació activa en la lluita contra el canvi climàtic. També el món rural juga un paper clau, cap país es desenvolupa si no ho fan els seus entorns rurals i aquests no ho fan sense la valorització dels seus recursos i les seves persones, en definitiva generant equilibri territorial que també es un tret fonamental de la sostenibilitat
Actualment, l’agricultura té una tasca de multifuncionalitat i juga un paper estratègic dins del marc del canvi climàtic, evidentment la seva pròpia activitat genera efectes sobre el clima.
S’estima que l’agricultura i la ramaderia representen la font del 30% de les emissions de diòxid de carboni, el 40% de les emissions de metà i el 25% de les emissions d’òxid nitrós, tres importants gasos amb efecte d’hivernacle.
Com es generen:
Diòxid de Carboni:
Pel consum d’energies fòssils derivades del petroli en maquinària agrícola i a les Agroindústries.
Metà:
Principalment es genera per la digestió de la cabana ramadera. Els remugants, pel tipus d’aparell digestiu que tenen són l’espècie amb majors taxes d’emissió.
Per la descomposició del les dejeccions ramaderes en condicions d’absència d’oxigen genera emissions de metà a l’atmosfera.
En els cultius d’arròs, la descomposició anaeròbica del material orgànic, al estar inundat, genera processos d’emissions de metà.
Òxid Nitrós:
La descomposició del les dejeccions ramaderes en condicions anaeròbiques (absència d’oxigen) produeix emissions d’aquest gas a l’atmosfera.
Per la incorporació de nitrogen per mitjà de fertilitzants o per la incorporació de residus vegetals, genera al descompondre’s emissions cap a l’atmosfera.
En que està el sector treballant amb l’objectiu de reduir les emissions:
Diòxid de Carboni:
L’ús de biocarburants i/o energies alternatives amb menys emissions.
La modernització o reconversió a nous regadius que permetria que el sòl acumulés més matèria orgànica, això provocaria una major productivitat dels sòls.
L’ús de sistemes agrícoles de conservació, ja que també estimulen a una major fixació de la matèria orgànica al sòl.
Millores en la fertilització, minimitzant l’ús d’adobs de síntesi química fent un millor aprofitament de la biomassa.
Metà:
Reducció de les emissions utilitzant aquest gas per a la generació energètica de biogàs, i l’ús d’aquest en substitució de combustibles fòssils.
Òxid Nitrós:
Millores en la fertilització, minimitzant l’ús de adobs de síntesi química fent un millor aprofitament de la biomassa.
La modernització o reconversió a nous regadius ja que permetria que el sòl acumulés més matèria orgànica, això provocaria una major productivitat dels sòls.
Especialment el sector productor d’aliments rebrà els efectes del canvi climàtic, el clima és la principal causa de variabilitat interanual en la producció agrària i qualsevol canvi pot augmentar la incertesa sobre la producció d’aliments.
Sens dubte les amenaces del canvi climàtic a la producció d’aliments poden tenir una gran rellevància com:
Modificacions de les condicions de producció especialment en la temperatura i la disponibilitat d’aigua.
Canvis en la producció com a conseqüència de les altes temperatures o per l’allargament del període de gelades.
Reducció de la productivitat per la desertització de zones.
Reducció del creixement a causa de la disminució de l’agua o de nutrients.
Increment dels riscos de pèrdues de producció.
Augment de pèrdues de producció com a conseqüència de les pedregades, malalties i plagues.
Els efectes del canvi climàtic sobre l’agricultura són incerts, variats i complexos. Un possible canvi climàtic pot agreujar les conseqüències de l’abandonament de les activitats agrícoles i forestals i dels canvis en l’ús del sòl, processos que representen un factor de canvi afegit tant o més important que el canvi climàtic a Catalunya.
A primer cop d’ull tothom pensa que Catalunya no és rural i que juntament amb el País Basc som el motor econòmic d’una Espanya molt rural. Però la realitat no és ben bé així.
Les definicions de món rural o ruralitat són molt diverses i encara que puguin ser similars mai son coincidents en territoris. Durant el darrer any s’ha treballat molt en la classificació d’unes zones rurals homogènies a tota Espanya, en base a criteris com la densitat de població, la població agrària activa, la superfície agrària útil, el temps estimat per carretera per arribar a un nucli de 30.000 habitants, la població que viu dispersa pel terme municipal, el pendent mitjà, la renda disponible bruta de les llars o el creixement del padró municipal. Totes les dades s’han treballat municipi per municipi i posteriorment s’han unit en uns territoris amb dinàmiques similars i que la suma dels municipis generés una continuïtat territorial per tal de crear el que finalment han estat les zones rurals, unes zones que s’han classificat en tres tipus com deia el article 10 de la llei de desenvolupament sostenible del món rural.
Curiosament les zones rurals catalanes tenen una densitat de població inferior a la mitja de les zones rurals espanyoles i unes dades que en molts casos estan per sota de les mitjanes espanyoles.
El treball també ens permet visualitzar millor les dades de les dues Catalunyes, la rural i la urbana. La població agrària activa és del 2,13 % a Catalunya fins al 13,23%, els minuts de desplaçament fins un nucli de 30.000 habitants és el doble entre uns territoris i els altres, les diferències amb població dispersa van del 0,60% al 13,21% i en pendent mitjà del 17% al 22,02%.
La resposta a la pregunta és contundent: el 70% del territori català és rural, més rural que el 70% de Espanya.
Malaurament costa molt fer entendre a la gent que darrera d’un territori que és un gran motor d’activitat econòmica d’un país existeixen unes de les zones més rurals i amb més dificultats.
El passat dijous vàrem presentar amb el director general de Desenvolupament Rural del Ministeri de Medi Ambient, i Medi Rural i Marí (MARM), Jesús Casas, el Programa de Desenvolupament Rural Sostenible (2010-2014) que serà aprovat definitivament el primer semestre del 2010.
La política de desenvolupament rural ha estat basada principalment en l’aplicació de les polítiques europees. A finals del any 2007 el govern espanyol va aprovar la Llei 45/2007, a través de la qual s’estableix les bases d’una política rural estatal que complementi l’aplicació dels instruments de les polítiques europees: es pretén impulsar el desenvolupament a les zones rurals millorant la situació socioeconòmica de la població de les zones rurals, i l’accés a uns serveis públics suficients i de qualitat.
El Programa de Desenvolupament Rural Sostenible (PDRS) és l’instrument base a partir del qual es portarà a la pràctica aquesta nova política rural, aquest programa preveu unes 140 mesures per donar cobertura a les mes de 200 zones rurals de tot Espanya. Cada comunitat autònoma i cada un dels territoris definiran l’estratègia, els objectius de desenvolupament rural i les mesures que es posaran en marxa a cada territori en funció de les seves especificitats i necessitats.
A Catalunya pretenem que el nou model de desenvolupament rural doni suport a una nova economia rural basada en la diversificació i en la multisectorialitat generant projectes de dinamització econòmica i que es desenvolupin les estructures que promoguin la cooperació i la creació de sinergies amb projectes Leader; tot invertint en les infraestructures dirigides a la millora de la qualitat de vida i potenciant la integració mediambiental en totes les actuacions que es desenvolupin. Catalunya comptarà amb un pressupost de 141,9M€ per al període 2010-2014 per a l’execució de les accions programades
En definitiva, el nou model de desenvolupament rural persegueix la competitivitat de les zones rurals, la valorització dels recursos locals a través d’inversions en els diferents sectors de l’economia rural i aprofitant tots els nivells de governança local. Les zones d’aplicació d’aquest nou model seran els àmbits territorials dels grups d’acció local Leader amb la finalitat de cohesionar les diverses actuacions en cadascun dels territoris.
La Fundació Garrotxa Lider va posar en marxa un projecte de responsabilitat social empresarial en el passat període de programació europea del Leader, en l’àmbit territorial de la Garrotxa i Collsacabra, amb un important èxit de participació i de resultats. Sens dubte iniciar un projecte d’aquestes característiques en l’àmbit rural no ha estat gens senzill i menys amb l’alt nivell d’aquest.
En aquests nou període el Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural de la Generalitat de Catalunya ha incorporat el foment de la responsabilitat social en l’empresa (RSE) en els territoris rurals dins les línies estratègiques dels grups d’acció local en el programa Leader, i com no podia ser de cap altra manera s’aprofita l’experiència i el saber fer de la Fundació Garrotxa lider que serà el coordinador de tant important aposta.
El divendres se signarà el conveni per la posada en marxa del projecte Gestió Sostenible Rural, un projecte de cooperació en el que participen divuit grups d’acció local de Catalunya, Balears i Aragó. El seu objectiu és fomentar una nova cultura empresarial en el medi rural a través del desenvolupament d’una metodologia comú d’implantació de polítiques de Responsabilitat Social Empresarial (RSE) que garanteixi el desenvolupament sostenible de l’empresa i en conseqüència el territori i que s’avanci cap al la creació de territoris socialment responsables.
Esperem que aquests 18 territoris aconsegueixin fer grans avenços en la responsabilitat social, econòmica i mediambiental de les empreses allà ubicades i que aquests projecte d’assessorament i acompanyament sigui l’element de dinamització que tots esperem.
La setmana passada vaig assistir a la Jornada Món Rural i Joventut a les Borges Blanques, organitzada per la Secretaria de Joventut i amb la col·laboració de la Fundació del Món Rural on es va presentar l’estudi “món rural i joves” encarregat per l’Observatori Català de la Joventut i realitzat per la UB. L’estudi s’ha fet per tal d’analitzar la realitat dels joves catalans al món rural a partir dels eixos del Pla Nacional de Joventut, en el treball s’han buscat unes certes tipologies de ruralitats i s’han analitzat les característiques de la població juvenil i les necessitats en aquests territoris.
Els joves entre 15 i 30 anys a Catalunya són aproximadament el 20% de la població i en el món rural no arriben al 17%; el futur sempre està en mans de les persones joves i també el del món rural. Per això cal que apliquem mesures molt i molt contundents si volem aturar el èxode de joves a les ciutat.
El Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural prioritza en les seves politiques la incorporació de joves al camp català, però només amb l’agricultura i el turisme rural no aconseguirem motivar la joventut. A part d’això ens cal ocupació diversificada i de qualitat, habitatges, serveis, formació, educació propera, telecomunicacions….en definitiva ens cal un món rural viu i actiu per captivar i motivar al jovent a emprendre el seu futur en el mon rural.
Un país difícilment es desenvoluparà si no es desenvolupa el seu món rural i aquest segur que no ho farà sense gent jove.
Espai per compartir idees i projectes que giren al voltant de la ruralitat i la política local. En aquesta era d'internet, de la societat del coneixement, de la web 2.0 que facilita nous marcs d'idees i projectes ciutadans, la cita “think globally act local” té més sentit que mai.