Pel conseller, el futur passa necessàriament per més agricultura i hi ha moltes evidències que recolzen la necessitat de produir aliments per qüestions econòmiques i d’oportunitat de generar riquesa i ocupació. Algunes de les evidències exposades pel conseller han estat:

•  A França, Espanya o Catalunya, el sector agroalimentari és el primer sector econòmic del país. A Catalunya, la facturació supera els 18.000 milions d’euros/l’any.

•  Catalunya és el clúster agroalimentari més important d’Europa, i som el territori europeu amb més capacitat per generar activitat econòmica i ocupació al voltant del sector agroalimentari. A més, el sector està al capdavant en productivitat i competivitat.

•  La població del món continua creixent. El Banc Mundial preveu la incorporació de 1.040 milions de persones al mercat bàsic d’aliments i 370 milions al mercat de valor afegit. Per tant, cada vegada serem més i menjarem més i millor.

•  La demanda mundial d’aliments creix un 15% anual ja sigui en fruita, carn, vi o altres productes.

•  La crisi de les matèries primeres de l’any 2007 es pot tornar a repetir, ja que hi ha produccions que arriben a cobrir els increments anuals de la demanda. Per tant, cal incrementar la producció i garantir mecanismes supraestatals de reserva.

Evidentment també es va parlar de la difícil situació del sector productor i de la necessitat que les grans cadenes distribuïdores entenguin que necessiten tan els pagesos com les indústries de transformació catalanes i que no poden posar en perill la viabilitat baixant excesivament els preus.

El conseller Llena també ens va parlar de la competitivitat del sector mitjançant la recerca, la innovació, la internacionalització i la inversió en infraestructures agràries. També va explicar que la política agrària comunitària és més necessària que mai per tal d’afrontar reptes com garantir la producció d’aliments, ajudar a la reciprocitat del comerç internacional o bé produir de forma sostenible.

Sens dubte molts dels nostres productors necessiten d’un mercat de proximitat per comercialitzar les seves produccions, aquest existeix i en quantitat és més que suficient.

Potser el principal problema del camp català és que la cadena de valor dels nostres aliments està totalment descompensada. Els productors són petits i vénen a grans distribuïdors i aquests, davant d’una producció atomitzada, els hi és més fàcil reduir el preu de compra que buscar més valor afegit a les seves vendes.

M’agrada molt l’autoestima, la força i l’esperit de la gent del món rural, però especialment dels que gestionant el 80% de Catalunya, també produeixen aliments.

Ahir dissabte es va dur a terme una manifestació a Barcelona, més de 3000 persones reclamàven un preus justos. Crec que és un encert: ara no és el moment de tallar carreteres, és el moment d’anar a casa dels grans consumidors i explicar quin és el nostre problema, què ens està succeint i com creiem que els acabarà afectant als propis consumidors

A l’entorn metropolità trobes moltes persones amb estima pel món rural, alguns se senten d’algun petit poble perquè hi va néixer el seu pare o el seu avi. Molt pocs coneixen i valoren el que fa l’agricultura per la biodiversitat o el pagès per la seva alimentació. Sembla com si el món rural i especialment el pagès els hi fos simpàtic, això si quan tornen al poble els molesta el fem dels camps o les granges i sempre hi ha la imatge estereotipada de què a pagès s’hi viu molt be.

S’estan fent importants esforços per valorar la tasca dels agricultors com productors d’aliments, gestor de patrimoni natural, empresaris de futur…..i tu, que fas per aquesta gent que et produeix aliments sans, segurs, propers? Vas al supermercat i no mires l’origen dels productes? Vas al restaurant i demanes qualsevol vi?

Jo, que em sento nacionalista, crec que mai anirem mes enllà d’on som si el conjunt dels catalans no som capaços de ser també nacionalistes alimentaris.

El dijous tornem amb mes “noticietes”. Unió de Pagesos veu ‘manca de transparència’ en el procés participatiu que la Generalitat ha endegat amb el territori per definir la gestió de les zones d’especial protecció per les aus (ZEPA) de la plana de Lleida. Tornada ha repassar la nota de premsa, tampoc no estem d’acord, però decidim que ja no cal respondre.

Evidentment no entraré a qüestionar l’estratègia comunicativa del sindicat agrari, ni a valorar la seva situació interna o la percepció que en té el sector. En la nota de premsa només els hi vaig demanar que, davant la preocupant situació de crisi que està patint el sector, el més desitjable per a tots seria que col·laboressin amb l’administració com ho estan fent les altres organitzacions i ,si aquesta no es la seva intenció, que com a mínim no intoxiquin i ens deixin fer la feina.

D’altra banda, en molts mitjans de comunicació escrits, radiofònics, televisions, internet….es va publicar la noticia d’UP íntegrament, però en molt pocs es va recollir la nota de premsa del Govern com a resposta a unes declaracions esbiaxades del sindicat i, en aquells mitjans on es van recollir, es va fer de forma residual.

Per això, tant una cosa com l’altra, m’han fet reflexionar. No sóc un il·lús, fa temps que em dedico a la política (de forma no professional i professional en els darrers anys) i les situacions que podria explicar són molt diverses. Després de setmanes com aquesta es demostra que moltes de les decisions que he pres envers la comunicació son molt encertades, i us explicaré algunes:

- No llegeixo la premsa vinculada al sector agrari fins al migdia, algun dia no ho faig.

- Només parlo amb mitjans de comunicació quan realment tinc alguna cosa molt important que explicar.

- Intento explicar el què penso, com treballo, el que veig, el què em passa i les reflexions al voltant del món rural i l’agricultura en el meu bloc, sens filtres. Un espai, obert als comentaris, a les crítiques constructives, a les opinions; sempre amb respecte i consideració.

I a més tinc la percepció que la gent està cansada de tot aquest circ i que només vol feina i suport per ensortir-se’n. Per tant seguirem millorant l’eficàcia de la gestió i buscant fòrmules que millorin els resultats finals en les explotacions agràries catalanes, amb la participació de tots els que vulguin ser positius.

El sector agrari català fa molts anys que viu una difícil situació, però en els darrers tres anys està passant per moltes dificultats,  que ens poden dur a situacions difícilment recuperables. La inestabilitat dels preus i l’alça i volatilitat dels costos fan que els marges sigui molt baixos i fins hi tot negatius. La situació és molt greu, hi ha empreses agrícoles modernes amb potents inversions que estan en passant moments molt delicats. Alguns sindicats agraris demanen la intervenció de l’Administració en els preus i els marges i aquesta no es la via; és culpa de moltes coses a la distribució, però la distribució ven el que el consumidor demana i els seus marges sempre son positius però tampoc estan per moltes alegries.

La societat no fa cas de les manifestacions sectorials, està cansada de retencions a les carreteres; de neumàtics cremats i de productes alimentaris llençats per terra i malauradament només pensa i diu “que volen mes ajuts?”. Segurament són molts i molts anys de reivindicació amb missatges similars i amb resultats poc satisfactoris o nuls.

L’Administració impulsa tants observatoris de preus com pot, ajuda a la millora de la comercialització, intenta explicar que representa l’agricultura i la gestió dels agricultors pel país. Segurament s’estan fent moltes coses però evidentment, en calen fer més i més.  El món rural està tocat i la seva activitat es bàsica pel país: gestionen molt país, però sobretot produeixen aliments per la població.

No pot ser que els principals actors en un fet tant estratègic com l’alimentació no es guanyin la vida dignament. Tots podem fer molt pel nostre país i pels nostres sectors productors: ens cal exigir productes de proximitat en la nostra dieta diària, als bars, restaurants, botigues, centres comercials han de començar a sentir la pressió dels catalans: “volem consumir productes de proximitat i no demanem res més que en altres territoris no estiguin fent”.

Llegint la premsa d’avui veig amb molta tristesa els fets ocorreguts ahir a Reus, no és el camí. Ens podem manifestar, organitzar mercats a les ciutats, però no podem utilitzar la violència. Una possible solució de la situació dels agricultors està també a les mans dels catalans i cal que siguem més nacionalistes en la nostra alimentació