Estic cansat de sentir parlar de la situació de l’agricultura per part dels pagesos i dels ajuts que aquests reben per part de la societat. És moment de refer aquesta situació. Crec que avui una part important del problema real de l’agricultura el pot solucionar la societat catalana. Intentaré explicar-me.
El sector agrari català fa molts anys que viu una difícil situació, però en els darrers tres anys està passant per moltes dificultats, que ens poden dur a situacions difícilment recuperables. La inestabilitat dels preus i l’alça i volatilitat dels costos fan que els marges sigui molt baixos i fins hi tot negatius. La situació és molt greu, hi ha empreses agrícoles modernes amb potents inversions que estan en passant moments molt delicats. Alguns sindicats agraris demanen la intervenció de l’Administració en els preus i els marges i aquesta no es la via; és culpa de moltes coses a la distribució, però la distribució ven el que el consumidor demana i els seus marges sempre son positius però tampoc estan per moltes alegries.
La societat no fa cas de les manifestacions sectorials, està cansada de retencions a les carreteres; de neumàtics cremats i de productes alimentaris llençats per terra i malauradament només pensa i diu “que volen mes ajuts?”. Segurament són molts i molts anys de reivindicació amb missatges similars i amb resultats poc satisfactoris o nuls.
L’Administració impulsa tants observatoris de preus com pot, ajuda a la millora de la comercialització, intenta explicar que representa l’agricultura i la gestió dels agricultors pel país. Segurament s’estan fent moltes coses però evidentment, en calen fer més i més. El món rural està tocat i la seva activitat es bàsica pel país: gestionen molt país, però sobretot produeixen aliments per la població.
No pot ser que els principals actors en un fet tant estratègic com l’alimentació no es guanyin la vida dignament. Tots podem fer molt pel nostre país i pels nostres sectors productors: ens cal exigir productes de proximitat en la nostra dieta diària, als bars, restaurants, botigues, centres comercials han de començar a sentir la pressió dels catalans: “volem consumir productes de proximitat i no demanem res més que en altres territoris no estiguin fent”.
Llegint la premsa d’avui veig amb molta tristesa els fets ocorreguts ahir a Reus, no és el camí. Ens podem manifestar, organitzar mercats a les ciutats, però no podem utilitzar la violència. Una possible solució de la situació dels agricultors està també a les mans dels catalans i cal que siguem més nacionalistes en la nostra alimentació
Tags: Agricultura, Alimentació, Desenvolupament rural, Mobilitzacions, Política agrària comuna
[...] This post was Twitted by jordi_bertran [...]
Penso que t’equivoques en l’últim paràgraf. Els fets canten i sabem que no fòren els pagesos qui van provocar les agressions, ells realitzaven una acció de protesta i els mossos van intentar impedir-la amb una càrrega, els pagesos s’hi van tornar perquè calia fer-ho, pel mateix motiu jo m’hi tornaria si tingués prou força. Porten molts anys de protesta, i creu-me que això crema.
Jo no estic parlant del final de la manifestació, desconec com es varen produir els fets. Parlo del fons de la qüestió, és cert que porten molts anys de protesta i que tenen molta raó, però el que cal es que els catalans consumeixin productes d’aquí i això no crec que s’arregli arrencant portes, trencant vidres o estomacant-se mossos i pagesos.
Tal com diu en Xavier Sabaté:
“Quan hi ha sis mossos de baixa i un amb lesions a la clavícula no pot ser que em preguntin pels detinguts que els han agredit. Hem de permetre les agressions? I quant cost…en els danys materials? Li he preguntat a un alcalde dubtós si permetria que li esbotzessin la porta de l’ajuntament i trenquessin bancs públics. Ha dit que no, evidentment”
És molt trist que sigui notícia per aquest motiu. Crec que hi ha poca implicació de les distribuidores. M’ha agradat molt aquest article, i m’ha donat algunes idees per un post que tinc preperat sobre els preus.
Jordi, jo també crec que no és la manera de manisfestar aquesta mala situació del sector, però igual que va passar amb el plà bolonya, crec que les actuacions violentes d’una minoria fan que ara es crei un tòpic per tota la pagesia. sempre hi haurà radicals, malauradament.
Salut,
Gràcies Jordi i Manel, estem totalment d’acord
Hola Jordi,
No m’”agrada” gaire que un representant de l’Administració digui que “està cansat de sentir parlar de la situació de l’agricultura per part dels pagesos”: Qui n’ha de parlar?? S’ha arribat aquesta situació de violència perquè la situació és desesperant, no sempre les queixes ni les manifestacions han agafat aquest caire violent, però arriba un moment que el sac està ple…. M’agradaria que expliquessis per què no ha d’intervenir l’Administració en els preus. Si la sol.lució és que el consumidor compri productes del país: per què es deixa entrar productes de fora?
¿És lògic que un “solomillo” o un entrecot d’una vedella nascuda a Polònia i sacrificada a Espanya sigui més barat que un bistec de vedella nascuda i criada als Pirineus?
Arreveure
Eva,
Gràcies per la teva aportació.
Estàs traient de context la meva frase del inici, si continues llegint veuràs que si alguna cosa fem es dialogar i anar buscant solucions i sobretot estar al costat, coneixem molt be quina es la situació, i deixo molt clar que es molt dura.
Sobre el tema dels preus les lleis prohibeixen l’intervenció, com veuries que Catalunya no pogués exportar? Proposes que sortim de la UE? Que blindem el mercat?
No es lògic que un animal criat a Catalunya sigui mes car que el criat en altres territoris amb les mateixes garanties de qualitat, per això estan en marxa els observatoris de preus i per això es treballen potents línies de comercialització
El meu article esta centrat en el consum, si els catalans fóssim una mica patriòtics en la nostra alimentació no produiríem prous vedells, xais, oli….per abastir els nostre mercat, en propers post podrem parlar mes en temes de mercat internacional.
Hola Jordi,
Abans de fer cap comentari em vaig llegir moltes vegades el teu escrit. En cap moment proposo que s’hagi de sortir de UE, però tenim la sensació que la política agrícola del país , està totalment supeditada a la normativa europea i no sé fins a quin punt a dia d’avui els polítics de Brusel.les saben on naveguen. L’estiu del 2008 vàrem parlar amb un Cap d’Oficina d’Agricultura de l’Aragó i ens va deixar tan desanimats com perplexos, paraules textuals d’ell: “quan arriben normatives de la UE sabem del cert que al cap de poc seran derogades per altres normatives, i aquestes per altres…. no sabem com orientar-vos… a Brusel.les només hi ha polítics, allà no valoren el treball de veterinaris, ni enginyers…” I també ens va dir que estaven entrant tomàquets provinents del Marroc que han rebut uns insecticides que Espanya fa 20 anys que estan prohibits, que entra carn amb unes condicions poc saludables… quan aquí ens fan tancar escorxadors que tenen més mesures higièniques que no el control de duanes. Que quedi clar que això no ho dic jo i amb això no estic exposant la sortida de la UE. Estic d’acord que s’ha d’exportar i importar productes però s’ha d’importar productes que aquí no tinguem. Si a dia d’avui no hi ha suficient carn, s’ha de tenir en compte que en pocs anys s’han tancat moltes explotacions ramaderes… Exportar taronges a Alemanya és lògic, allí no n’hi ha.
La gent vol qualitat, però tal com està la situació econòmica la gent vol preus barats. No m’explico que un xai de més de 40 Kg viu el ramader el vengui a 50 € i a la carnisseria 1/2 xai el donin com una “gran oferta” a 57′50 €
Arreveure
Eva, la sensació que tu tens es força real la política agrària esta molt supeditada a la normativa europea, de totes maneres no estic d’acord amb el que et varen dir a l’oficina comarcal.
El consumidor es divers, alguns busquen preu i alguns busquen qualitat evidentment cal trobar els camins de comercialització adequats i reconec que no es fàcil (al Solsonès hi ha un ramader que ven tot l’any els xais a 100€ ara te tot un sistema muntat per distribuir-los a restaurants de cert nivell)
Jordi,
Perdona, i no vull “atabalar-te” i amb això tancaré per la meva part el tema, el Solsonès no és la Ribagorça (tant la catalana com l’aragonesa), ni les comunicacions ni les infrastructures….
gràcies per atendre els meus comentaris i fins un altre moment
Eva
No m’atabales, m’ajudes!!!
Ja ho se Eva que no es el mateix, era un exemple dels molts que podríem posar!!
Ens veiem
[...] Un blog diu que amb la pagesia tothom s’hi veu amb cor: expropiacions de terres de conreu sense tenir en compte la productivitat, restriccions d’aigua de rec, restriccions de quotes de producció, imposició de la distribució, etc… Un altre diu que la societat no fa cas i ja esta cansada de les demandes pagueses (Reus no es el camí). [...]
[...] i ara ens caldria aplicar mesures molt i molt contundents. Si les apliquem també suposaran el descontent i la reivindicació d’uns sindicats que també estan en crisi. Durant les properes setmanes [...]