Ja fa temps que estem parlant sobre el futur de la política agrària comuna , sobre el seu pressupost i sobre les postures dels diferents països.
Ara desprès d’unes eleccions i amb canvis a la vista és complicat, si més no perillós deixar prendre decisions a Comissaries i equips que no repetiran; com l’actual Comissió d’Agricultura. Sense anar més lluny, la darrera setmana la Comissió va autoritzar augmentar els ajuts de mínimis fins a 15.000 € per agricultor. Què vol dir això? En essència decisions com aquesta dinamiten la política agrària comuna. Els ajuts de mínimis són ajuts que aplica cada estat amb els seus fons propis i sense justificar-los davant de la Comissió Europea. Podríem pensar que en una situació de crisi pot ésser positiu liberalitzar els ajuts; però de cap manera, ara més que mai ens calen politiques comunes, caldrien propostes per aportar fons per reestructurar el sector que permeti facilitar l’abandonament d’explotacions no viables, el redimensionament o refinançament d’altres més competitives ja que alguns sector agrícoles ja fa mes de 30 mesos que pateixen una forta crisi.
Ara davant d’aquesta crisi ens calen mesures a curt, però també seguir pensant en la Política Agrària Comuna (PAC) més enllà del 2013. La PAC (anomenat primer pilar) ha de seguir garantint la producció d’aliments, la seva qualitat i garantia sanitària, però també cal que reconegui que els nostres empresaris agraris han de jugar un paper important en altres camps com en la mitigació del canvi climàtic o en la multifuncionalitat agrària.
Ara més que mai ens cal una PAC lligada a les produccions, pagar si però pagar per cultivar. Les produccions agràries són bones, segures i respecten les bones pràctiques agràries, per tant ara cal que paguem per produir més i millor. No entenc els arguments que diuen que els ajuts a l’agricultura no permeten créixer als països en vies de desenvolupament; quan el consum mundial en alimentació creix i creixerà molt de la mateixa forma que ho fa la població mundial.
El segon pilar de la política agrària europea és el desenvolupament rural, el principal objectiu es el manteniment de la població en les zones rurals i la millora dels serveis, les condicions de vida i les oportunitats per a les persones que viuen al món rural. Estem davant d’un gran repte, entendre que cal desenvolupar un suport a la ruralitat per la seva multifuncionalitat i, paral·lelament mantenir el suport al desenvolupament rural de la pròpia activitat agrària.
En l’àmbit agrari la principal aposta cal que continui sent la modernització i millora de les explotacions agràries, l’aposta per a la comercialització de les seves produccions i el suport a l’agroindustria per garantir el màxim valor afegit. Aquestes i altres mesures estructurals han d’anar acompanyades de mesures que compensin el sobrecost que comporta cultivar les zones desafavorides, de muntanya o d’alt valor ambiental o dur a terme processos en el cultiu que generaran un cost addicional amb algun avantatge mediambiental. Ens caldrà generar noves politiques de suport per garantir la correcta extensió de les assegurances agràries o el suport estatal a la prevenció i/o actuació per a crisis sanitàries, vaja teixir una xarxa de seguretat a l’entorn d’aquestes explotacions.
En l’àmbit de desenvolupament rural agrícola caldrà garantir el suport necessari per fer que les explotacions siguin viables econòmicament i els hi puguem garantir suport, sent conscients del seu compromís en favor de les produccions en quantitat i qualitat i de la seva aportació al medi ambient i, les explotacions que no són viables cal que puguin abandonar l’activitat de manera digna.
El desenvolupament rural pensant en territoris es la gran assignatura pendent en la gran majoria de territoris espanyols, com apuntava en la darrera entrada, ara tenim una bona eina per garantir una bona cohesió territorial, és a dir, la cohesió de les persones i els territoris rurals. La posada en marxa de la llei de desenvolupament sostenible el corresponent primer pla de desenvolupament rural sostenible farà que s’iniciï un bon camí en la millora de la prestació de serveis, en la creació d’activitat econòmica, en la igualtat d’oportunitats….Amb aquesta llei s’aplicaran nous criteris de governança amb la participació de totes les administracions i de tots els actors, amb una posada en marxa basada en principis com la sostenibilitat, el desenvolupament endògen i sense deixar de pensar en la competitivitat dels territoris.
Cal que siguem molt estrictes l’àmbit econòmic i això passa per:
- els ajuts directes cal que segueixin finançant-se amb fons exclusius de la UE i a tots els països s’hauria d’aplicar el mateix nivell d’ajut per a la mateixa activitat, això ens portaria a una política única real, enfront de polítiques nacionals que desequilibren.
- els ajuts al desenvolupament rural en l’àmbit agrícola cal que es financin amb aportacions de la modulació de l’ajut directe i dels propis estats membres.
- el desenvolupament rural com eina de vertebració i cohesió territorial cal que es financi amb les aportacions d’estats membres en exclusiva, cal ser conscients que el pressupost a l’agricultura seguirà perdent quota sobre el total de recursos, com també es lògic que si un fons és per l’agricultura es destini al desenvolupament rural agrari.
Llegeixo la 
L’aigua per a l’agricultura és una matèria primera, igual que ho és l’energia elèctrica per a la indústria i els serveis. Les plantes per produir aliments necessiten aigua, llum, temperatura i nutrients del sòls. A Catalunya, la major part del territori cultivat té moltes hores de llum solar i uns sols amb disponibilitat de nutrients, però té manca d’aigua, hi ha dèficit hídric, és a dir les plantes podrien produir molt més si tinguéssin més aigua.
