Jordi Bertran

La crisi que patim en els darrers temps és sens dubte una manifestació que el model econòmic actual ha de ser redissenyat. L’ètica financera es basa en gran mesura en la moderació de les rendibilitats dels agents econòmics en benefici d’una explotació del sistema a llarg termini. Es tracta de no esgotar la gallina dels ous d’or i permetre que segueixi sent productiva durant molts més anys. Es tracta en definitiva d’una aposta decidida per la sostenibilitat productiva.
L’any 1987, l’Informe Brundtland defineix el desenvolupament sostenible com “aquell que satisfà les necessitats del present sense comprometre la capacitat de les generacions futures per satisfer les seves pròpies necessitats”. Doncs bé, cap altre sector millor que l’agrari comprèn la importància de la conservació del medi ambient donat que la seva activitat es desenvolupa immersa en l’entorn natural.
L’any 1999 la Unió Europea estableix a Berlín que el segon pilar de la política agrària comunitària és el desenvolupament rural. Es pretén a partir d’aquest moment reforçar el teixit econòmic i social de les zones rurals a través de la creació de noves oportunitats laborals, afavorint una agricultura més respectuosa amb el medi ambient i millorant la competitivitat del sector agrari.
Malauradament  quan  s’ha pensat en diversificació econòmica, nomes s’ha fet amb projectes destinats al turisme rural, durant els últims anys és una evidència que el ciutadà de les grans poblacions vol tornar a la natura. Però el gran èxit d’aquesta nova forma de turisme recau en la professionalitat amb què l’economia rural ha sabut satisfer la demanda. Ara ja sembla que estem preparats per pensar en noves diversificacions econòmiques en la gestió del món rural, retornarem als vells treballs gairebé oblidats com la neteja de boscos i caldrà que es combini amb qualsevol de les ocupacions que semblaven reservades pels àmbits mes metropolitans.
El sector agrari també està cridat a tenir una gran importància dins del sector energètic, superat en gran mesura el debat mundial sobre el destí per energia de productes alimentaris bàsics es consolida en l’horitzó la visió industrial en la gestió dels residus ramaders (biogàs). D’altra banda, la disminució de la rendibilitat dels boscos per fusta catalans va acompanyada de les noves possibilitats econòmiques que ofereixen les masses forestals capaces de generar grans quantitats de la matèria prima necessària per produir energia i capaces, per tant de crear nombrosos llocs de treball dins del sector, sens dubte es un pas difícil, cal deixar de pensar que els boscos son per protegir-los i tornar a pensar que son un recurs que cal gestionar.
Pel que fa a l’eficiència en el consum d’aigua el món urbà ha sabut adaptar-se, la forta sequera patida per Catalunya fins l’any passat ha implantat en la societat catalana la cultura de l’estalvi de l’aigua i en aquests moments el consum es situa a Barcelona ciutat en 107 litres per persona i dia, molt a prop dels 80 litres per persona i dia per sota dels quals l’Organització Mundial de la Salut considera que el consum ja no és òptim. El sector agrari comparteix la importància de l’estalvi de l’aigua arribant-se a obtenir en els darrers anys eficiències altíssimes en la producció dels aliments. En aquests moments l’agricultura catalana és capaç de produir 1 kg de préssecs amb només 140 litres d’aigua quan només fa pocs anys la xifra era un 25% superior. La millora de l’eficiència en l’ús de l’aigua per part de l’agricultura permetrà produir mes aliments amb menys recurs i destinar l’aigua alliberada a altres usos, com els mediambientals.
L’efecte hivernacle és un altre exemple que il·lustra la importància del sector primari respecte de les demandes socials actuals, una hectàrea de bosc mediterrani és capaç de fixar unes 20 tones de CO2 per any.Però tan important com l’ús forestal de determinades superfícies és l’ús agrícola de les terres amb capacitat productiva. Catalunya és deficitària en la producció d’aliments per a la seva població. La solució a aquest problema estructural no és nomes la importació sistemàtica dels productes necessaris, el transport comporta el consum de combustibles fòssils i l’agreujament de l’efecte hivernacle (importar 1 kg de pomes des de Xile necessita consumir ni més ni menys que 88 grams de gasoil). Per tot això Catalunya ha de desenvolupar i consolidar un sistema agrari i agroalimentari potent, de qualitat i de proximitat, que garanteixi millorar l’autosuficiència alimentària, entesa des de la sostenibilitat ambiental i no des del proteccionisme.
El desenvolupament rural i la conseqüent millora de les rendes agràries és responsabilitat de tots ja que tots som beneficiaris dels seus efectes. No concebre’l aquesta manera no correspon a una societat integradora, evolucionada i moderna com és la catalana. Però no es tracta de cap mena de caritat. Es tracta senzillament d’entendre que Catalunya no només està formada per unes bombolles de població que tan sol ocupen el 10% del territori.

Catalunya té un repte molt important amb el seu món rural. Cal un món rural més viu i actiu amb un sector agrari fort, estructurat, que percebi el suport de la seva societat i que trobi l’equilibri entre la producció d’aliments i la gestió de la biodiversitat. Caldrà esforç i suport per trobar noves ocupacions no només lligades a la conservació dels valors naturals i del patrimoni cultural, cal que els/les joves puguin tornar al món rural amb aquelles ocupacions que ara només es troben en els àmbits metropolitans, un món rural viu i actiu necessita de l’ocupació qualificada dels/les joves. La resta anirà venint sol.